SUPERVIVIENTES

Es curiós com un fenomen televisiu tan explotat pot arribar a tenir encara aquestes elevadíssimes cotes d´audiència. El programa Supervivientes va tenir el passat divendres un 29% d´audiència, algo espectacular. Quin és el motiu? El motiu està en nosaltres, en la nostra manera de comprendre la vida. Als meus alumnes sempre els ho dic: un progrés científicotecnològic no porta necessàriament a un progrés de la humanitat. No obstant, aquesta és ja una línea molt explotada pels crítics: cada vegada la televisió emet més programacions basura. Això està més que clar, molts estem d´acord, però les cadenes televisives contraataquen acudint a la llei de l´oferta-demanda: es fa allò que la gent vol. Jo em pregunte: I què vol la gent? Allò al que els acostumes! Recordem el famós mite de la caverna de Plató: els humans apareguem lligats de cames i peus cara una paret, on determinades persones ens projecten sombres d´objectes. Segons Plató, vivim en un món de la ignorància, un món completament manipulat on veiem i creiem únicament allò que ens mostren. Com diria Nietzsche, els humans som com “camells”, obeim sense “rexismar” els esquemes socials imperants, en aquest cas, la cultura televisiva.

Molts de nosaltres desitgem veure-li el cos a Lucía Lapiedra. També disfrutem veient a Joselito “el ruiseñor” sofrint amb la companyia de Carmele Marchante. Es més, alguns es diverteixen com xiquets veient com la “periodista” salta d´un helicòpter o com un home amb un passat angelical lluita per ser un supervivent. Els humans, quan engeguem la televisió busquem un reflexe del que som o del que ens obliguen a ser. Tornem al pensament de Plató, segons ell, la majoria de nosaltres estaríem a un món sensible: un món de sombres. En aquest món cavernícola, el nostre, existeix un “prototip físic”, en el que quadra perfectament el “culet” de l´exactriu Lucia la Piedra. Defense la llibertat, em considere un home de ment oberta, però em preocupen els relativismes extrems en els que estem caiguent cada vegada més. No oblidem les brillants biografies dels nostres protagonistes televisius, observeu quina fotografia: Lucía la Piedra és una “exactriu porno” que actualment viu de la tonteria, Joselito és un home que cantava fa uns cinquanta anys i la senyora Carmele Marchante és una periodista especialitzada en entrevistar “personajillos”. No m´obligueu a posar el zoom, allà cadascú amb la seva vida privada.

No obstant, puc comprendre que hi hagi gent que es divertesca amb aquestes programacions. Puc entendre inclús que determinats “personajillos” rentabilitzen la televisió netejant al màxim les seves imatges públiques i omplint-se la butxaqueta. Sincerament, valore també l´esforç d´alguns famosos en les seves vides particulars, però em negue rotundament a considerar-los supervivents per allò que fan a la televisió. No em deixe insultar, supervivents érem els espanyols quan viatjàvem a França. Supervivent era mon pare quan treballava a França per poder “donar papo” als seus fills. Supervivents són també els pobres africans què creuen l´estret de Gibraltar arriscant les seves vides amb una patera. Si m´apureu, supervivents som tots els que ens despertem matinet per anar a treballar o els que paguen una hipoteca mensual a preus astronòmics. Les meves nebodetes Nuria i Laura, els meus companys del col.legi de Fàtima, conec molts supervivents pel treball diari que realitzen. I si el que busquem a tota costa és desconectar amb una programació d´entreteniment, us recomane programacions en la línea del Tu si que vales o del Tienes Talento. Aquestes programacions estimulen la creativitat, el talent, l´esforç i sobretot: respecten la igualtat d´oportunitats. Utilitzant terminologia Nietzscheana, potser siga més cómode ser un camell. Jo preferesc ser un lleó: un crític ferotge, un enemic del conformisme.

Sergi Pascual Tur

Filòsof